dijous, 18 d’octubre de 2007

Don't cry for me, Boadella!

T'hem perdut. Albert Boadella, ens has dit adéu. El teu ha estat un comiat epopèyic, digne de la mort piro-marítima de la venerada Eulàlia Montsolís a Nissaga de Poder. Avui, amb rostre trist i contrariat, t'has endinsat amb la barca al Mediterrani, deixant de tacar d'humus catalaunicus les soles erosionades de les teves sabates, i ens has ofert un darrer castell de focs. Escapes de la flagrant contaminació del país tot presentant el teu best seller "Adiós CataluÑa. Crónica de amor y de guerra" (Premio Espasa. Jurat: Fernando Savater). I has proclamat que mai més tornaràs a actuar a casa nostra.

La notícia ha sacsejat el territori amb grau 7,7 a l'escala de Richter de les corredisses en direcció al CAP més proper per poder omplir la farmaciola d'antidepressius. Pastilles que siguin acariciades per la nostra enverinada i ofídica llengua, diluïdes per la nostra arsènica saliva, assimilades pels nostres budells infectats, i que tinguin un posterior efecte en els nostres obtusos cervells. Ja veuràs com ben aviat començarem a purgar el greuge que hem comès amb tu, Albert! Un artista tan fuetejat pel teu art.

Ara haurem de muntar autocars cap a Granada, Valladolid o Quintanilla de Onésimo per seguir degustant els teus transgressors espectacles de bufón de la Corte. I com a artista coherent i compromès a anar contracorrent que ets, necessitaràs innovar i adaptar a un públic diferent els teus nous espectacles. Hauràs d'incorporar sàtires a la Virgen de la Macarena, a la Família Real, al president del govern -Ubu senyor zetapé?- o a la Festa dels Toros. Tot un repte.

Catalunya perd un gran dramaturg, un home com tu que has sabut dirigir Els Joglars sense cometre cap irregularitat econòmica, ideòleg d'un partit ple de cohesió interna i coherència com Ciudadanos. Tu que t'has sentit menyspreat en tants i tants indrets com ara Calafell, on l'ajuntament gosava eliminar-te el títol de "persona non grata". Quanta incomprensió! T'anirà molt millor per la resta de la pell de Toro, ja veuràs.

PD: En honor a tu, anava ara a traduir l'article al castellà, però les pastilles comencen a fer-me efecte i estic marejat. Ho deixaré per més tard.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Donosti

Donosti, Donostia, San Sebastián, Sanse, La Bella Easo, Irutxulo...potser és la ciutat amb més noms possibles. A mi el que m'agrada més és el que serveix de títol a aquest article, que vol reconciliar-me amb el meu instint geogràfic i fer-me recuperar el Nord amb aquesta escapada.

Donosti és la teràpia perfecta pels que sovint perdem la fe en les ciutats. No és ni gran ni petita: 183.000 ànimes. Hi ha molta activitat econòmica i comercial, però poc soroll estrident. Els seus habitants no tenen com a esport nacional fer sonar el reggaetón o el flamenquito al cotxe a 120 decibels pels seus carrers, i les oïdes ho agraeixen. Per contra, hi abunda l'activitat cultural -teatres, exposicions, Festival Internacional de Cinema-, i l'esportiva -molta gent fent bicicleta o footing-. Fins i tot, el tradicional txirrimirri i els cels grisos i tapats li senten bé a Donosti, la fan més autèntica. El verd dels montes Urgull i Igeldo, que delimiten la Bahía de la Concha, ajuden a injectar pau i relax a ments xirucaires com la meva. Paga la pena fer un passeig per la Concha i Ondarreta fins el Peine del Viento -foto-, contemplar els espectaculars casalots a Miraconcha, les baranes, els parcs verds -reminiscència d'aquella influència francesa que va portar a denominar-la La París del sud al segle XIX- i arribar a aquell racó dissenyat per Chillida...és d'una bellesa i romanticisme total, fins i tot per desaparellats com un servidor.

De dia la Concha i a la nit, Zona Vieja, l'embrió de la ciutat i lloc de txikiteo. Ni l'ésser més llepafils del planeta pot sortir d'allà sense deixar anar algun elogi de la gastronomia donostiarra. El txacolí entra com aigua al nostre organisme i clar, en surt fent esses. La butxaca també fa unes quantes sotragades, però si és per gaudir una ciutat com aquesta, cal fer un esforç. I més quan te n'adones de l'amabilitat de la seva gent, que fa que et sentis com a casa. No trigaré a tornar-hi.

dijous, 27 de setembre de 2007

Ràdio Gràcia

Cada cop que passo per la Plaça de Sants recordo el 7 de setembre de 1997, punt de partida de la meva aventura radiofònica. Aquell migdia de diumenge, un tímid Jaume esperava palplantat amb motxilla, llibreteta i telèfon mòbil pleistocènic l'autocar que em duia a Girona amb 40 desconeguts de la UE Sants. Amb un nus a l'estómac pensant de parlar a una ràdio.

Per molts, una ràdio de districte és només un trampolí laboral. Per a mi, Ràdio Gràcia va ser una forma de vida, i no exagero. Em va obrir a la gent, em va ajudar a superar complexes i reptes personals i a fer noves amistats, que conservo amb orgull. No importaven els 50 minuts i 3 transports públics a agafar des del Prat i fins el carrer Aldea, ni els centenars d'entrepans dominicals menjats a deshora, ni tan sols que no hi veiés ni una sola pela de tot plegat...disfrutava fent allò i disfrutava amb la gent que ho feia possible. Des dels esports als informatius, els magazines i els programes de cinema, teatre, música o literatura. Aquest va ser l'esperit que va fer funcionar Ràdio Gràcia, una de les millors escoles.

Llàstima de l'autisme dels polítics del Districte de Gràcia. Rius i Taulet era massa lluny del carrer Aldea, hi havia massa pujada, i no només geogràfica. Poc a poc, l'aixeta es va anar tancant i també les promeses del regidor de cultura. Noves productores privades ens van anar retallant competències i mitjans fins fer-nos defallir, davant el mutisme covard dels polítics. I vam claudicar. Potser per despit o rencor, però no n'he volgut saber res més. M'han dit que ara ja només és una emissora mediocre de barri. Quina llàstima.

Capítol vital tancat. El Prat Ràdio és qui ara em mata el cuquet. Però deu anys després, he tornat a posar el caset amb aquella gravació, i en escoltar el Santa Maradona de Manu Chao -sintonia del programa-, se m'han posat els pèls de punta. Gràcies, Miquel-Lluís Muntané, per confiar en mi per aquella tarda del 7 de setembre. I també un reconeixement a tota aquella gent amb qui hem viscut mil experiències a la ràdio.

dimecres, 19 de setembre de 2007

Una de directius i violència al futbol

Ahir l'Espanyol va fer pública l'obertura d'un expedient a dos socis per "presumptes" conductes violentes, que els "podria" representar la retirada dels carnets (Quin gran greuge!). No han volgut exposar la seva identitat (la intuïm, no caldrà trucar l'Aramis Fuster) i, a pregunta dels periodistes, la directiva ha tranquilitzat als seus cadellets dient que no retiraran carnets a no ser que els socis radicals "provoquin actes vandàlics".

Vandalisme: devastació pròpia dels antics vàndals. Esperit de destrucció de les obres de la civilització, de les coses belles, etc. Poso la definició per si algun directiu perico cau a llegir aquest article. La directiva d'aquest club ha trigat ANYS a parlar de violència i quan ho fa, s'encomana de l'esperit del cafè descafeinat de màquina amb sacarina i llet descremada. Que ja no se'n recorden dels actes provocats al Nou Estadi de Tarragona la temporada passada, o la vergonyosa "censura de banderes" de grups radicals a les grades del Hampden Park en la final de la UEFA? I la llista és molt més llarga.
Massa callats estan els directius periquitos davant problemes tan greus que algun dia acabaran en batalla campal. En canvi, no triguen gens en irritar-se de forma malaltissa, visceral i compulsiva contra tot allò que sigui o faci el Barça i alimentar el "sentiment perico" de socis i aficionats a base d'odi al culé i de victimisme. Serà tan sols una estratègia per distreure el personal? Una mica més d'autocrítica no els aniria malament. I sobretot en temes com ara la violència, on "l'odiat" Barça, els darrers anys, guanya per golejada.

Per acabar, un article de bloc d'un seguidor espanyolista que posa el dit a la nafra. Chapeau. Llegiu-lo, val la pena: http://sentimentperico.blogspot.com/2007_01_01_archive.html

dilluns, 3 de setembre de 2007

11-S: Desgavellada Nacional de Catalunya

S'acosta la Diada Nacional de Catalunya. L'Onze de setembre sempre ha estat per mi, des de ben petit, el dia en què la meva mare penja la senyera al balcó, encomanada per un sentiment respectuós d'estima a una cultura, una llengua i un país. Enguany, la Diada serà per mi una agonia total. Agonia perquè veig un país que cada dia que passa és més un autèntic desgavell.

Tenia ganes d'escriure'n. Però deixant de banda els aspectes simbòlics, els que ràpidament són desacreditats per alguns dretans i esquerrans de casa nostra. I pels pitjors: els que s'autoanomenen "apolítics". Desconfieu-ne: acostumen a ser espanyolistes camuflats que es deixen emportar per la seva inèrcia dominant i guanyadora. Així doncs, desaré l'espardenya, la Moreneta, el pa amb tomàquet, les mongetes amb botifarra o les sardanes.

Parlem d'allò que els demagogs de dalt retreuen per anular el nacionalisme català, allò tan suat de "els temes que realment són importants són el dia a dia del carrer". Doncs bé, parlem-ne dalt d'un tren de rodalies, fent tres quarts d'hora de cua davant un peatge, patint apagades de llum de tres dies, suportant sorollosos generadors de llum en plena nit d'agost, esperant les maletes perdudes a l'Aeroport o els vols endarrerits, sent tolerant a la desinformació institucional o pagant impostos dels quals no ens són retornades en inversions la totalitat dels diners expoliats.

Ens estan prenent el pèl. La situació de RENFE rodalies és més dantesca que mai -ja el primer govern Aznar hi va fumbre un desgavell, però l'actual caos és insuperable-. M'és igual que PSOE i PP es tirin la merda, volem solucions que no arriben i inversions insuficients d'un Ministeri i una ministra inútils, que tenen la poca-vergonya de demanar encara més paciència -aviat caldrà que TV3 emeti, després d'El temps, l'espai Els trens, presentat per l'omnipresent Martí Gironell, amb les avaries i endarreriments del dia. Les inversions estatals en rodalies són una quarta part de les que es fan a la Comunidad de Madrid, i és fals que l'estat inverteixi més que mai a Catalunya: l'AVE no és només una infrastructura exclusiva pels catalans, ho és també pels aragonesos, manxecs i madrilenys.

L'apagada de llums d'aquest estiu a Barcelona és un altre capítol tercermundista, convertit en un circ quan Govern Central i FECSA-ENDESA es passen la pilota calenta de la culpabilitat per justificar les gravíssimes conseqüències en les butxaques de molts.
I què dir de les cues a les autopistes? 45 minuts d'espera per pagar els peatges (el 75% dels quals són aquí) i gran rebombori estatal quan, per una vegada a la vida i amb bon criteri, "obren les portes" per evitar el caos, i aquí arriben els qualificatius d"insolidaris" i de "rebels" per no pagar.

I anem una mica més enrere. Trec de l'armari el nostre full de ruta: l'Estatut (o "estatutet", atenent a aquesta queca dèria de posar el diminutiu carinyós a tot). I les retallades? De què va servir l'aprovació a l'Estatut del referèndum català del març de 2006 si el "progressista" Defensor del Pueblo Enrique Mújica ha presentat desenes de recursos en contra? I el PP i C's es freguen les mans.

I tot això davant el silenci vergonyós de la classe política catalana, més preocupada per seguir estratègies i aliances electorals massa sectàries, per silenciar veus crítiques de la ciutadania i per fer vida d'ermità al Parc de la Ciutadella. Recupero el fil inicial: el problema no és prioritzar simbologia per economia, cultura per societat del benestar. Si fujo del catalanisme ideològic -també hi crec, tot s'ha de dir-, jo continuo sentint-me del tot indefens davant els hostils imperis al.lienígenes.

dimecres, 8 d’agost de 2007

Recordant en Leo (per darrer cop, espero)

El FC Barcelona ha tornat al país del Sol Naixent i això m'ha fet recordar Leo Miyagata, el nen que bramava la derrota blau-grana a la final del passat Mundialet de Clubs del Japó. No és d'estranyar que em retorni a la ment aquesta escena: durant dies la Teletres ens va meravellar amb l'apassionant història del nen plorador japonès.

En Josep Cuní i Els Matins van tenir el gran gest solidari i humanitari que tot bon català ha de tenir de pagar viatge, estada i assistència al Camp Nou a la familia Miyagata. Calia buscar la cara més humana: l'apassionant aterratge de Leo al Prat, el rabent trasllat d'en Leo fins la Ciutat Comtal, l'excitant pas del Leo pels estudis de TV3, l'escruixidora assistència d'en Leo al Camp Nou, l'estelar visita d'en Leo per Barcelona, l'amatent adéu d'en Leo en directe des de l'Aeroport...tot amenitzat per les habilitats musicals del jove Leo -d'aquí a uns anys, el nou Serrat- que va cantar l'himne culé en cada entrevista i/o connexió. I és clar, les mares babejant. Això si: em van faltar les imatges d'en Leo buscant petroli entre els seus orificis nasals, en Leo fent un badall al Camp Nou durant el partit -motius en tenia-, en Leo sent apadrinat per Núria Feliu o en Leo agafant un tren de la Renfe, perquè sortís un llibre de Les aventures d'en Leo, escrit pel Cuní. I vinga signar llibres per Sant Jordi!

Ai, Josepet, Josepet! l'únic gol que va cantar el Leo aquells joiosos dies és el que li vas ficar per tot l'escaire a la direcció de TV3 des de la teva productora. Jo amb la meva expremedora Taurus no trec tant de suc a les taronges dels meus matins com tu a una notícia que no seria ni de vuitè de pàgina al diari més talibanament culé.

diumenge, 22 de juliol de 2007

Dos arbres no ens deixen veure el bosc

Dos individus amb nom d'arbre han perdut el Nord aquesta setmana. Un d'ells és Juan del Olmo, jutge de l'Audiència Nacional, censurador de El Jueves per la portada d'aqui al costat. L'altre censurador amb nom d'arbre és Juan Miguel Carballo, fiscal del Ministerio Público, qui també reclama que sigui tancada la web de la publicació per idèntic motiu.

Sense entrar en els sempre subjectius límits entre la sàtira elegant i la grollera, s'ha tornat a demostrar que la llibertat d'expressió és vàlida fins que topem amb la Monarquia. Curiós contrast, el d'aquest país: les teles -públiques i privades- inciten sense aturador a les masses al cotilleo i la crònica social, alçant desconeguts a la categoria d'herois i reflotant les vides dels famosillos i dels de l'alta alcurnia. Però quan es fa broma d'allò que sempre és tractat amb tanta benvolença com ara la Familia Real, la llibertat d'expressió deixa de ser un principi bàsic. Fins i tot en el si d'un govern suposadament progressista.

Amics de El Jueves: gràcies per fer sàtira d'aquest món imperfecte i ànims! No-amics Olmo-Carballo: per què no posen més en pràctica el que fan en la caricatura Don Felipe i Doña Leticia i accepten que entre el seu respectable disgust pel què han vist i la censura general hi ha una selva amazònica de distància?

dijous, 19 de juliol de 2007

Burrocràcia

Estelar renovació del DNI. La Llei de la Selva. Tot comença anant a una delegació tancada per obres...estiu, ja se sap! Arribo a la sala "habilitada" per l'ocasió. Sis cadires per 40 persones. Tots fent cua al carrer, a ple sol. Busco tanda: no hi ha caixeta de tickets de tanda -la Paquita xarcutera s'ha de gastar els quartos per posar-la, l'Estat no-. Demano tanda a la cua -de fet, dues cues fusionades anàrquicament en una: DNI o passaport, embolica que fa fort!-. Ningú sap darrera de qui va. Més d'un juga a no saber-ho.

Cap cartellet a les 3 taules per separar una funció de l'altra, i quan s'aixeca la noia de davant meu , l'agente Quintanilla de torn, malhumorat, de pinta txusquera i txuleria inacabable em recrimina perquè és la taula dels passaports. Quan arriba el meu torn, -hora i mitja d'espera-, una senyora oriental intenta, fent-se la desconeixedora dels tràmits d'aquí, colar-se. Salto: em toca a mi! Insisteix tres cops, però agafo la directa i sec a la cadira, amb l'aprovació dels de darrera meu, també víctimes de la "innocent" maniobra de la dona. La gestió dura 1 minut i mig, i encara és massa, però la delegació no té canvi pels 6,7 euros a pagar. Surto d'allà volant. Au, Bon Vent i fins d'aquí a 5 anys!

Per cert: qui deu ser Victor Sauler Portal?

dimecres, 18 de juliol de 2007

La Pica d'Estats


L'Estel del Nord neix orientant-se cap a aquest punt cardinal. El nostre primer viatge pels espais físics i mentals ens duu al cim més alt de casa nostra: la Pica d'Estats. No puc descriure què és exactament el que mou tanta gent a assolir els 3.143 metres del seu cim. Jo crec que és una metàfora del país: el desig de tocar l'estel amb les mans i el dur camí que hi porta, un camí que fa pujada. Molta pujada. Pujada i pedres. Però el premi compensa l'esforç. En coronar l'explanada de la creu, i veure sota nostre aquell escampall de muntanyes, aquella fusió de verds, marrons, grisos i violetes. Per uns moments, la plenitud que ens provoca contemplar aquell gran espectacle ens fa oblidar l'esgotament de la dura ascensió i el què ens espera de baixada. És la màgia de la muntanya, però, sobretot, és la màgia de la Pica d'Estats.

L'experiència de pujar a la Pica ha estat una de les més maques que he viscut fent senderisme. Des del simple arribar a la bellíssima Vall Ferrera i Àreu, recórrer quilòmetres de pista fins l'alberg, la dura ascensió cap als estanys de Sotllo i d'Estats -on el Roger, el Pedro, el Toni, el Pere, el Raúl i jo vam fer nit en tendes de campanya, sentint la remor de la muntanya- fins arribar a dalt de tot, l'esforç, el desig de superació...mentre pujava repetia allò de "mai més!", però just arribats a Àreu de tornada, ja començava a pensar en la propera.