dilluns, 3 de setembre de 2007

11-S: Desgavellada Nacional de Catalunya

S'acosta la Diada Nacional de Catalunya. L'Onze de setembre sempre ha estat per mi, des de ben petit, el dia en què la meva mare penja la senyera al balcó, encomanada per un sentiment respectuós d'estima a una cultura, una llengua i un país. Enguany, la Diada serà per mi una agonia total. Agonia perquè veig un país que cada dia que passa és més un autèntic desgavell.

Tenia ganes d'escriure'n. Però deixant de banda els aspectes simbòlics, els que ràpidament són desacreditats per alguns dretans i esquerrans de casa nostra. I pels pitjors: els que s'autoanomenen "apolítics". Desconfieu-ne: acostumen a ser espanyolistes camuflats que es deixen emportar per la seva inèrcia dominant i guanyadora. Així doncs, desaré l'espardenya, la Moreneta, el pa amb tomàquet, les mongetes amb botifarra o les sardanes.

Parlem d'allò que els demagogs de dalt retreuen per anular el nacionalisme català, allò tan suat de "els temes que realment són importants són el dia a dia del carrer". Doncs bé, parlem-ne dalt d'un tren de rodalies, fent tres quarts d'hora de cua davant un peatge, patint apagades de llum de tres dies, suportant sorollosos generadors de llum en plena nit d'agost, esperant les maletes perdudes a l'Aeroport o els vols endarrerits, sent tolerant a la desinformació institucional o pagant impostos dels quals no ens són retornades en inversions la totalitat dels diners expoliats.

Ens estan prenent el pèl. La situació de RENFE rodalies és més dantesca que mai -ja el primer govern Aznar hi va fumbre un desgavell, però l'actual caos és insuperable-. M'és igual que PSOE i PP es tirin la merda, volem solucions que no arriben i inversions insuficients d'un Ministeri i una ministra inútils, que tenen la poca-vergonya de demanar encara més paciència -aviat caldrà que TV3 emeti, després d'El temps, l'espai Els trens, presentat per l'omnipresent Martí Gironell, amb les avaries i endarreriments del dia. Les inversions estatals en rodalies són una quarta part de les que es fan a la Comunidad de Madrid, i és fals que l'estat inverteixi més que mai a Catalunya: l'AVE no és només una infrastructura exclusiva pels catalans, ho és també pels aragonesos, manxecs i madrilenys.

L'apagada de llums d'aquest estiu a Barcelona és un altre capítol tercermundista, convertit en un circ quan Govern Central i FECSA-ENDESA es passen la pilota calenta de la culpabilitat per justificar les gravíssimes conseqüències en les butxaques de molts.
I què dir de les cues a les autopistes? 45 minuts d'espera per pagar els peatges (el 75% dels quals són aquí) i gran rebombori estatal quan, per una vegada a la vida i amb bon criteri, "obren les portes" per evitar el caos, i aquí arriben els qualificatius d"insolidaris" i de "rebels" per no pagar.

I anem una mica més enrere. Trec de l'armari el nostre full de ruta: l'Estatut (o "estatutet", atenent a aquesta queca dèria de posar el diminutiu carinyós a tot). I les retallades? De què va servir l'aprovació a l'Estatut del referèndum català del març de 2006 si el "progressista" Defensor del Pueblo Enrique Mújica ha presentat desenes de recursos en contra? I el PP i C's es freguen les mans.

I tot això davant el silenci vergonyós de la classe política catalana, més preocupada per seguir estratègies i aliances electorals massa sectàries, per silenciar veus crítiques de la ciutadania i per fer vida d'ermità al Parc de la Ciutadella. Recupero el fil inicial: el problema no és prioritzar simbologia per economia, cultura per societat del benestar. Si fujo del catalanisme ideològic -també hi crec, tot s'ha de dir-, jo continuo sentint-me del tot indefens davant els hostils imperis al.lienígenes.

2 comentaris:

Àngel ha dit...

Sensacional article. A cada repassada, línia per línia, hi ha una veritat com un temple. Ja no és qüestió de colors polítics, de que uns pensin amb sentiment espanyol i d'altres català i uns tercers totes dues coses. No és això, és la simple i a la vegada tristíssima degradació d'un anomenem-li "territori".

Se senti com se senti la gent políticament, està clar que a ningú li agrada viure i passar les hores en un bocí de terra que més que de la vella Europa sembla del nord d'Àfrica.

Un article com el teu hauria d'estar a les columnes d'opinió de més d'un diari, per fer pujar els colors a tota aquesta colla de titelles que diuen vetllar pels nostres interessos.

ENHORABONA!

Courson ha dit...

Aquest país fa aigües! Nen, marxem a Europa. He estat a Luxemburg i a la meva estimada terra francesa i allà viuen millor.

petonets