dijous, 27 de setembre de 2007

Ràdio Gràcia

Cada cop que passo per la Plaça de Sants recordo el 7 de setembre de 1997, punt de partida de la meva aventura radiofònica. Aquell migdia de diumenge, un tímid Jaume esperava palplantat amb motxilla, llibreteta i telèfon mòbil pleistocènic l'autocar que em duia a Girona amb 40 desconeguts de la UE Sants. Amb un nus a l'estómac pensant de parlar a una ràdio.

Per molts, una ràdio de districte és només un trampolí laboral. Per a mi, Ràdio Gràcia va ser una forma de vida, i no exagero. Em va obrir a la gent, em va ajudar a superar complexes i reptes personals i a fer noves amistats, que conservo amb orgull. No importaven els 50 minuts i 3 transports públics a agafar des del Prat i fins el carrer Aldea, ni els centenars d'entrepans dominicals menjats a deshora, ni tan sols que no hi veiés ni una sola pela de tot plegat...disfrutava fent allò i disfrutava amb la gent que ho feia possible. Des dels esports als informatius, els magazines i els programes de cinema, teatre, música o literatura. Aquest va ser l'esperit que va fer funcionar Ràdio Gràcia, una de les millors escoles.

Llàstima de l'autisme dels polítics del Districte de Gràcia. Rius i Taulet era massa lluny del carrer Aldea, hi havia massa pujada, i no només geogràfica. Poc a poc, l'aixeta es va anar tancant i també les promeses del regidor de cultura. Noves productores privades ens van anar retallant competències i mitjans fins fer-nos defallir, davant el mutisme covard dels polítics. I vam claudicar. Potser per despit o rencor, però no n'he volgut saber res més. M'han dit que ara ja només és una emissora mediocre de barri. Quina llàstima.

Capítol vital tancat. El Prat Ràdio és qui ara em mata el cuquet. Però deu anys després, he tornat a posar el caset amb aquella gravació, i en escoltar el Santa Maradona de Manu Chao -sintonia del programa-, se m'han posat els pèls de punta. Gràcies, Miquel-Lluís Muntané, per confiar en mi per aquella tarda del 7 de setembre. I també un reconeixement a tota aquella gent amb qui hem viscut mil experiències a la ràdio.

dimecres, 19 de setembre de 2007

Una de directius i violència al futbol

Ahir l'Espanyol va fer pública l'obertura d'un expedient a dos socis per "presumptes" conductes violentes, que els "podria" representar la retirada dels carnets (Quin gran greuge!). No han volgut exposar la seva identitat (la intuïm, no caldrà trucar l'Aramis Fuster) i, a pregunta dels periodistes, la directiva ha tranquilitzat als seus cadellets dient que no retiraran carnets a no ser que els socis radicals "provoquin actes vandàlics".

Vandalisme: devastació pròpia dels antics vàndals. Esperit de destrucció de les obres de la civilització, de les coses belles, etc. Poso la definició per si algun directiu perico cau a llegir aquest article. La directiva d'aquest club ha trigat ANYS a parlar de violència i quan ho fa, s'encomana de l'esperit del cafè descafeinat de màquina amb sacarina i llet descremada. Que ja no se'n recorden dels actes provocats al Nou Estadi de Tarragona la temporada passada, o la vergonyosa "censura de banderes" de grups radicals a les grades del Hampden Park en la final de la UEFA? I la llista és molt més llarga.
Massa callats estan els directius periquitos davant problemes tan greus que algun dia acabaran en batalla campal. En canvi, no triguen gens en irritar-se de forma malaltissa, visceral i compulsiva contra tot allò que sigui o faci el Barça i alimentar el "sentiment perico" de socis i aficionats a base d'odi al culé i de victimisme. Serà tan sols una estratègia per distreure el personal? Una mica més d'autocrítica no els aniria malament. I sobretot en temes com ara la violència, on "l'odiat" Barça, els darrers anys, guanya per golejada.

Per acabar, un article de bloc d'un seguidor espanyolista que posa el dit a la nafra. Chapeau. Llegiu-lo, val la pena: http://sentimentperico.blogspot.com/2007_01_01_archive.html

dilluns, 3 de setembre de 2007

11-S: Desgavellada Nacional de Catalunya

S'acosta la Diada Nacional de Catalunya. L'Onze de setembre sempre ha estat per mi, des de ben petit, el dia en què la meva mare penja la senyera al balcó, encomanada per un sentiment respectuós d'estima a una cultura, una llengua i un país. Enguany, la Diada serà per mi una agonia total. Agonia perquè veig un país que cada dia que passa és més un autèntic desgavell.

Tenia ganes d'escriure'n. Però deixant de banda els aspectes simbòlics, els que ràpidament són desacreditats per alguns dretans i esquerrans de casa nostra. I pels pitjors: els que s'autoanomenen "apolítics". Desconfieu-ne: acostumen a ser espanyolistes camuflats que es deixen emportar per la seva inèrcia dominant i guanyadora. Així doncs, desaré l'espardenya, la Moreneta, el pa amb tomàquet, les mongetes amb botifarra o les sardanes.

Parlem d'allò que els demagogs de dalt retreuen per anular el nacionalisme català, allò tan suat de "els temes que realment són importants són el dia a dia del carrer". Doncs bé, parlem-ne dalt d'un tren de rodalies, fent tres quarts d'hora de cua davant un peatge, patint apagades de llum de tres dies, suportant sorollosos generadors de llum en plena nit d'agost, esperant les maletes perdudes a l'Aeroport o els vols endarrerits, sent tolerant a la desinformació institucional o pagant impostos dels quals no ens són retornades en inversions la totalitat dels diners expoliats.

Ens estan prenent el pèl. La situació de RENFE rodalies és més dantesca que mai -ja el primer govern Aznar hi va fumbre un desgavell, però l'actual caos és insuperable-. M'és igual que PSOE i PP es tirin la merda, volem solucions que no arriben i inversions insuficients d'un Ministeri i una ministra inútils, que tenen la poca-vergonya de demanar encara més paciència -aviat caldrà que TV3 emeti, després d'El temps, l'espai Els trens, presentat per l'omnipresent Martí Gironell, amb les avaries i endarreriments del dia. Les inversions estatals en rodalies són una quarta part de les que es fan a la Comunidad de Madrid, i és fals que l'estat inverteixi més que mai a Catalunya: l'AVE no és només una infrastructura exclusiva pels catalans, ho és també pels aragonesos, manxecs i madrilenys.

L'apagada de llums d'aquest estiu a Barcelona és un altre capítol tercermundista, convertit en un circ quan Govern Central i FECSA-ENDESA es passen la pilota calenta de la culpabilitat per justificar les gravíssimes conseqüències en les butxaques de molts.
I què dir de les cues a les autopistes? 45 minuts d'espera per pagar els peatges (el 75% dels quals són aquí) i gran rebombori estatal quan, per una vegada a la vida i amb bon criteri, "obren les portes" per evitar el caos, i aquí arriben els qualificatius d"insolidaris" i de "rebels" per no pagar.

I anem una mica més enrere. Trec de l'armari el nostre full de ruta: l'Estatut (o "estatutet", atenent a aquesta queca dèria de posar el diminutiu carinyós a tot). I les retallades? De què va servir l'aprovació a l'Estatut del referèndum català del març de 2006 si el "progressista" Defensor del Pueblo Enrique Mújica ha presentat desenes de recursos en contra? I el PP i C's es freguen les mans.

I tot això davant el silenci vergonyós de la classe política catalana, més preocupada per seguir estratègies i aliances electorals massa sectàries, per silenciar veus crítiques de la ciutadania i per fer vida d'ermità al Parc de la Ciutadella. Recupero el fil inicial: el problema no és prioritzar simbologia per economia, cultura per societat del benestar. Si fujo del catalanisme ideològic -també hi crec, tot s'ha de dir-, jo continuo sentint-me del tot indefens davant els hostils imperis al.lienígenes.