dijous, 27 de setembre de 2007

Ràdio Gràcia

Cada cop que passo per la Plaça de Sants recordo el 7 de setembre de 1997, punt de partida de la meva aventura radiofònica. Aquell migdia de diumenge, un tímid Jaume esperava palplantat amb motxilla, llibreteta i telèfon mòbil pleistocènic l'autocar que em duia a Girona amb 40 desconeguts de la UE Sants. Amb un nus a l'estómac pensant de parlar a una ràdio.

Per molts, una ràdio de districte és només un trampolí laboral. Per a mi, Ràdio Gràcia va ser una forma de vida, i no exagero. Em va obrir a la gent, em va ajudar a superar complexes i reptes personals i a fer noves amistats, que conservo amb orgull. No importaven els 50 minuts i 3 transports públics a agafar des del Prat i fins el carrer Aldea, ni els centenars d'entrepans dominicals menjats a deshora, ni tan sols que no hi veiés ni una sola pela de tot plegat...disfrutava fent allò i disfrutava amb la gent que ho feia possible. Des dels esports als informatius, els magazines i els programes de cinema, teatre, música o literatura. Aquest va ser l'esperit que va fer funcionar Ràdio Gràcia, una de les millors escoles.

Llàstima de l'autisme dels polítics del Districte de Gràcia. Rius i Taulet era massa lluny del carrer Aldea, hi havia massa pujada, i no només geogràfica. Poc a poc, l'aixeta es va anar tancant i també les promeses del regidor de cultura. Noves productores privades ens van anar retallant competències i mitjans fins fer-nos defallir, davant el mutisme covard dels polítics. I vam claudicar. Potser per despit o rencor, però no n'he volgut saber res més. M'han dit que ara ja només és una emissora mediocre de barri. Quina llàstima.

Capítol vital tancat. El Prat Ràdio és qui ara em mata el cuquet. Però deu anys després, he tornat a posar el caset amb aquella gravació, i en escoltar el Santa Maradona de Manu Chao -sintonia del programa-, se m'han posat els pèls de punta. Gràcies, Miquel-Lluís Muntané, per confiar en mi per aquella tarda del 7 de setembre. I també un reconeixement a tota aquella gent amb qui hem viscut mil experiències a la ràdio.

3 comentaris:

Courson ha dit...

Dono les gràcies a aquella escola per donar-me tanta experiència laboral i tants bons amics... és una llàstima que ara ja pràcticament ni existeixi, gràcies a la inoperància i passivitat de la classe política dirigent del barri i de la ciutat. Una pena! molts i grans periodistes han sortit d'allà...

Dono gràcies a Ràdio Gràcia per fer-me coneixer el Jaume Monés, un bon amic i millor persona.

Oscar ha dit...

Radio Gracia es uno de los episodios más bonitos de mi vida, tanto por la gente que conocí (no es tópico, lo sabéis) como por poder hacer realidad uno de mis sueños de infancia. Desde luego que si no hubiera sido por vosotros todo aquello no habría sido tan magnífico y pleno como fueron mis 3-4 años.

Jaume, Maite (Fé y An), Carballo, Latorre, Garreta,... Lo mejor de todo es que seguís estando ahí.

Winters ha dit...

Oh oh!!
Només vaig estar una temporada a Ràdio Gràcia però va ser la primera vegada que parlava per la ràdio.
Primera connexió al Camp de l'Àliga, amb el Vallcarca (també desaparegut) i després primer partit completament sol a Vilassar de Dalt.
Quins bons records que guardo!!

Jose David