dijous, 18 d’octubre de 2007

Don't cry for me, Boadella!

T'hem perdut. Albert Boadella, ens has dit adéu. El teu ha estat un comiat epopèyic, digne de la mort piro-marítima de la venerada Eulàlia Montsolís a Nissaga de Poder. Avui, amb rostre trist i contrariat, t'has endinsat amb la barca al Mediterrani, deixant de tacar d'humus catalaunicus les soles erosionades de les teves sabates, i ens has ofert un darrer castell de focs. Escapes de la flagrant contaminació del país tot presentant el teu best seller "Adiós CataluÑa. Crónica de amor y de guerra" (Premio Espasa. Jurat: Fernando Savater). I has proclamat que mai més tornaràs a actuar a casa nostra.

La notícia ha sacsejat el territori amb grau 7,7 a l'escala de Richter de les corredisses en direcció al CAP més proper per poder omplir la farmaciola d'antidepressius. Pastilles que siguin acariciades per la nostra enverinada i ofídica llengua, diluïdes per la nostra arsènica saliva, assimilades pels nostres budells infectats, i que tinguin un posterior efecte en els nostres obtusos cervells. Ja veuràs com ben aviat començarem a purgar el greuge que hem comès amb tu, Albert! Un artista tan fuetejat pel teu art.

Ara haurem de muntar autocars cap a Granada, Valladolid o Quintanilla de Onésimo per seguir degustant els teus transgressors espectacles de bufón de la Corte. I com a artista coherent i compromès a anar contracorrent que ets, necessitaràs innovar i adaptar a un públic diferent els teus nous espectacles. Hauràs d'incorporar sàtires a la Virgen de la Macarena, a la Família Real, al president del govern -Ubu senyor zetapé?- o a la Festa dels Toros. Tot un repte.

Catalunya perd un gran dramaturg, un home com tu que has sabut dirigir Els Joglars sense cometre cap irregularitat econòmica, ideòleg d'un partit ple de cohesió interna i coherència com Ciudadanos. Tu que t'has sentit menyspreat en tants i tants indrets com ara Calafell, on l'ajuntament gosava eliminar-te el títol de "persona non grata". Quanta incomprensió! T'anirà molt millor per la resta de la pell de Toro, ja veuràs.

PD: En honor a tu, anava ara a traduir l'article al castellà, però les pastilles comencen a fer-me efecte i estic marejat. Ho deixaré per més tard.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Donosti

Donosti, Donostia, San Sebastián, Sanse, La Bella Easo, Irutxulo...potser és la ciutat amb més noms possibles. A mi el que m'agrada més és el que serveix de títol a aquest article, que vol reconciliar-me amb el meu instint geogràfic i fer-me recuperar el Nord amb aquesta escapada.

Donosti és la teràpia perfecta pels que sovint perdem la fe en les ciutats. No és ni gran ni petita: 183.000 ànimes. Hi ha molta activitat econòmica i comercial, però poc soroll estrident. Els seus habitants no tenen com a esport nacional fer sonar el reggaetón o el flamenquito al cotxe a 120 decibels pels seus carrers, i les oïdes ho agraeixen. Per contra, hi abunda l'activitat cultural -teatres, exposicions, Festival Internacional de Cinema-, i l'esportiva -molta gent fent bicicleta o footing-. Fins i tot, el tradicional txirrimirri i els cels grisos i tapats li senten bé a Donosti, la fan més autèntica. El verd dels montes Urgull i Igeldo, que delimiten la Bahía de la Concha, ajuden a injectar pau i relax a ments xirucaires com la meva. Paga la pena fer un passeig per la Concha i Ondarreta fins el Peine del Viento -foto-, contemplar els espectaculars casalots a Miraconcha, les baranes, els parcs verds -reminiscència d'aquella influència francesa que va portar a denominar-la La París del sud al segle XIX- i arribar a aquell racó dissenyat per Chillida...és d'una bellesa i romanticisme total, fins i tot per desaparellats com un servidor.

De dia la Concha i a la nit, Zona Vieja, l'embrió de la ciutat i lloc de txikiteo. Ni l'ésser més llepafils del planeta pot sortir d'allà sense deixar anar algun elogi de la gastronomia donostiarra. El txacolí entra com aigua al nostre organisme i clar, en surt fent esses. La butxaca també fa unes quantes sotragades, però si és per gaudir una ciutat com aquesta, cal fer un esforç. I més quan te n'adones de l'amabilitat de la seva gent, que fa que et sentis com a casa. No trigaré a tornar-hi.