dimecres, 8 d’agost del 2007

Recordant en Leo (per darrer cop, espero)

El FC Barcelona ha tornat al país del Sol Naixent i això m'ha fet recordar Leo Miyagata, el nen que bramava la derrota blau-grana a la final del passat Mundialet de Clubs del Japó. No és d'estranyar que em retorni a la ment aquesta escena: durant dies la Teletres ens va meravellar amb l'apassionant història del nen plorador japonès.

En Josep Cuní i Els Matins van tenir el gran gest solidari i humanitari que tot bon català ha de tenir de pagar viatge, estada i assistència al Camp Nou a la familia Miyagata. Calia buscar la cara més humana: l'apassionant aterratge de Leo al Prat, el rabent trasllat d'en Leo fins la Ciutat Comtal, l'excitant pas del Leo pels estudis de TV3, l'escruixidora assistència d'en Leo al Camp Nou, l'estelar visita d'en Leo per Barcelona, l'amatent adéu d'en Leo en directe des de l'Aeroport...tot amenitzat per les habilitats musicals del jove Leo -d'aquí a uns anys, el nou Serrat- que va cantar l'himne culé en cada entrevista i/o connexió. I és clar, les mares babejant. Això si: em van faltar les imatges d'en Leo buscant petroli entre els seus orificis nasals, en Leo fent un badall al Camp Nou durant el partit -motius en tenia-, en Leo sent apadrinat per Núria Feliu o en Leo agafant un tren de la Renfe, perquè sortís un llibre de Les aventures d'en Leo, escrit pel Cuní. I vinga signar llibres per Sant Jordi!

Ai, Josepet, Josepet! l'únic gol que va cantar el Leo aquells joiosos dies és el que li vas ficar per tot l'escaire a la direcció de TV3 des de la teva productora. Jo amb la meva expremedora Taurus no trec tant de suc a les taronges dels meus matins com tu a una notícia que no seria ni de vuitè de pàgina al diari més talibanament culé.