Dos arbres no ens deixen veure el bosc

Dos individus amb nom d'arbre han perdut el Nord aquesta setmana. Un d'ells és Juan del Olmo, jutge de l'Audiència Nacional, censurador de El Jueves per la portada d'aqui al costat. L'altre censurador amb nom d'arbre és Juan Miguel Carballo, fiscal del Ministerio Público, qui també reclama que sigui tancada la web de la publicació per idèntic motiu.

Sense entrar en els sempre subjectius límits entre la sàtira elegant i la grollera, s'ha tornat a demostrar que la llibertat d'expressió és vàlida fins que topem amb la Monarquia. Curiós contrast, el d'aquest país: les teles -públiques i privades- inciten sense aturador a les masses al cotilleo i la crònica social, alçant desconeguts a la categoria d'herois i reflotant les vides dels famosillos i dels de l'alta alcurnia. Però quan es fa broma d'allò que sempre és tractat amb tanta benvolença com ara la Familia Real, la llibertat d'expressió deixa de ser un principi bàsic. Fins i tot en el si d'un govern suposadament progressista.

Amics de El Jueves: gràcies per fer sàtira d'aquest món imperfecte i ànims! No-amics Olmo-Carballo: per què no posen més en pràctica el que fan en la caricatura Don Felipe i Doña Leticia i accepten que entre el seu respectable disgust pel què han vist i la censura general hi ha una selva amazònica de distància?

Burrocràcia

Estelar renovació del DNI. La Llei de la Selva. Tot comença anant a una delegació tancada per obres...estiu, ja se sap! Arribo a la sala "habilitada" per l'ocasió. Sis cadires per 40 persones. Tots fent cua al carrer, a ple sol. Busco tanda: no hi ha caixeta de tickets de tanda -la Paquita xarcutera s'ha de gastar els quartos per posar-la, l'Estat no-. Demano tanda a la cua -de fet, dues cues fusionades anàrquicament en una: DNI o passaport, embolica que fa fort!-. Ningú sap darrera de qui va. Més d'un juga a no saber-ho.

Cap cartellet a les 3 taules per separar una funció de l'altra, i quan s'aixeca la noia de davant meu , l'agente Quintanilla de torn, malhumorat, de pinta txusquera i txuleria inacabable em recrimina perquè és la taula dels passaports. Quan arriba el meu torn, -hora i mitja d'espera-, una senyora oriental intenta, fent-se la desconeixedora dels tràmits d'aquí, colar-se. Salto: em toca a mi! Insisteix tres cops, però agafo la directa i sec a la cadira, amb l'aprovació dels de darrera meu, també víctimes de la "innocent" maniobra de la dona. La gestió dura 1 minut i mig, i encara és massa, però la delegació no té canvi pels 6,7 euros a pagar. Surto d'allà volant. Au, Bon Vent i fins d'aquí a 5 anys!

Per cert: qui deu ser Victor Sauler Portal?

La Pica d'Estats

L'Estel del Nord neix orientant-se cap a aquest punt cardinal. El nostre primer viatge pels espais físics i mentals ens duu al cim més alt de casa nostra: la Pica d'Estats. No puc descriure què és exactament el que mou tanta gent a assolir els 3.143 metres del seu cim. Jo crec que és una metàfora del país: el desig de tocar l'estel amb les mans i el dur camí que hi porta, un camí que fa pujada. Molta pujada. Pujada i pedres. Però el premi compensa l'esforç. En coronar l'explanada de la creu, i veure sota nostre aquell escampall de muntanyes, aquella fusió de verds, marrons, grisos i violetes. Per uns moments, la plenitud que ens provoca contemplar aquell gran espectacle ens fa oblidar l'esgotament de la dura ascensió i el què ens espera de baixada. És la màgia de la muntanya, però, sobretot, és la màgia de la Pica d'Estats.

L'experiència de pujar a la Pica ha estat una de les més maques que he viscut fent senderisme. Des del simple arribar a la bellíssima Vall Ferrera i Àreu, recórrer quilòmetres de pista fins l'alberg, la dura ascensió cap als estanys de Sotllo i d'Estats -on el Roger, el Pedro, el Toni, el Pere, el Raúl i jo vam fer nit en tendes de campanya, sentint la remor de la muntanya- fins arribar a dalt de tot, l'esforç, el desig de superació...mentre pujava repetia allò de "mai més!", però just arribats a Àreu de tornada, ja començava a pensar en la propera.