Donosti

Donosti, Donostia, San Sebastián, Sanse, La Bella Easo, Irutxulo...potser és la ciutat amb més noms possibles. A mi el que m'agrada més és el que serveix de títol a aquest article, que vol reconciliar-me amb el meu instint geogràfic i fer-me recuperar el Nord amb aquesta escapada.

Donosti és la teràpia perfecta pels que sovint perdem la fe en les ciutats. No és ni gran ni petita: 183.000 ànimes. Hi ha molta activitat econòmica i comercial, però poc soroll estrident. Els seus habitants no tenen com a esport nacional fer sonar el reggaetón o el flamenquito al cotxe a 120 decibels pels seus carrers, i les oïdes ho agraeixen. Per contra, hi abunda l'activitat cultural -teatres, exposicions, Festival Internacional de Cinema-, i l'esportiva -molta gent fent bicicleta o footing-. Fins i tot, el tradicional txirrimirri i els cels grisos i tapats li senten bé a Donosti, la fan més autèntica. El verd dels montes Urgull i Igeldo, que delimiten la Bahía de la Concha, ajuden a injectar pau i relax a ments xirucaires com la meva. Paga la pena fer un passeig per la Concha i Ondarreta fins el Peine del Viento -foto-, contemplar els espectaculars casalots a Miraconcha, les baranes, els parcs verds -reminiscència d'aquella influència francesa que va portar a denominar-la La París del sud al segle XIX- i arribar a aquell racó dissenyat per Chillida...és d'una bellesa i romanticisme total, fins i tot per desaparellats com un servidor.

De dia la Concha i a la nit, Zona Vieja, l'embrió de la ciutat i lloc de txikiteo. Ni l'ésser més llepafils del planeta pot sortir d'allà sense deixar anar algun elogi de la gastronomia donostiarra. El txacolí entra com aigua al nostre organisme i clar, en surt fent esses. La butxaca també fa unes quantes sotragades, però si és per gaudir una ciutat com aquesta, cal fer un esforç. I més quan te n'adones de l'amabilitat de la seva gent, que fa que et sentis com a casa. No trigaré a tornar-hi.