dimecres, 18 de juliol del 2007

La Pica d'Estats


L'Estel del Nord neix orientant-se cap a aquest punt cardinal. El nostre primer viatge pels espais físics i mentals ens duu al cim més alt de casa nostra: la Pica d'Estats. No puc descriure què és exactament el que mou tanta gent a assolir els 3.143 metres del seu cim. Jo crec que és una metàfora del país: el desig de tocar l'estel amb les mans i el dur camí que hi porta, un camí que fa pujada. Molta pujada. Pujada i pedres. Però el premi compensa l'esforç. En coronar l'explanada de la creu, i veure sota nostre aquell escampall de muntanyes, aquella fusió de verds, marrons, grisos i violetes. Per uns moments, la plenitud que ens provoca contemplar aquell gran espectacle ens fa oblidar l'esgotament de la dura ascensió i el què ens espera de baixada. És la màgia de la muntanya, però, sobretot, és la màgia de la Pica d'Estats.

L'experiència de pujar a la Pica ha estat una de les més maques que he viscut fent senderisme. Des del simple arribar a la bellíssima Vall Ferrera i Àreu, recórrer quilòmetres de pista fins l'alberg, la dura ascensió cap als estanys de Sotllo i d'Estats -on el Roger, el Pedro, el Toni, el Pere, el Raúl i jo vam fer nit en tendes de campanya, sentint la remor de la muntanya- fins arribar a dalt de tot, l'esforç, el desig de superació...mentre pujava repetia allò de "mai més!", però just arribats a Àreu de tornada, ja començava a pensar en la propera.

1 comentari:

RaFaLeTe ha dit...

La primera persona que t'escriu i sóc JOOOOO!!!
JUAS JUAS JUAS
Això, això tu puja muntanyes de no res... fes com el JUANITO, puja l'Everest i desprès et vas a l'ISLA DE LOS FAMOSETES... jiujiujiu